Barber

QUART CONCERT DE L’ AUDITORI DE BARCELONA QUE ENS HEM PERDUT … BARBER I SIBELIUS

Amb la crisi del Co-Vid i l’ Estat d’ Alarma, s’ han suspés els concerts de l’ Auditori de Barcelona, com a tot arreu. Aquest ha estat el quart concert que ens hem perdut; estava previst pel 23 Maig 2020. BARBER i SIBELIUS. Amb la violista Esther Yoo i l’ OBC, dirigida per Michal Nesterowicz.

SAMUEL BARBER. CONCERT PER A VIOLÍ I ORQUESTRA

Samuel Barber va escriure el seu Concert per a Violí i Orquestra, Op. 14
el 1939.

L’ empresari estadounidenc Samuel Fels va encarregar a Barber un concert pel seu fill adoptat, el violinista Iso Briselli. Compositor, violinista i mecenes varen tenir moltes discussions, sobre el preu i la dificultat del concert.

El moviments són: Allegro; Andante; Presto en moto perpetuo.

El to íntim i camerístic del concert es reflecteix en la seva limitada instrumentació: fusta reduida, dos corns, dues trompetes, percussió i piano.

Els dos primers moviments del concert contrasten pel seu lirisme tranquil amb el nivell de dissonància i el ritme frenètic del final.

El primer moviment s’obre amb el violí solista presentant un primer tema líric. Una música melòdica i trista es desplega, especialment, en el clarinet. El moviment es desenvolupa en el lirisme del solista.

El segon moviment és presentat per l’ oboè; té jocs entre el violí solista i l’oboè, i paratges foscos i introspectius. El Presto final parteix d’un ritme irregular i una textura dissonant; el perpetuum mobile del violí exigeix un solista realment virtuós.

JAN SIBELIUS. SIMFONIA NÚM. 1

La Simfonia Núm. 1 en Mi menor, Op. 39 va ser composta per Jan Sibelius el 1898. Va ser estrenada a Helsinki, amb l’ orquestra dirigida pel mateix compositor.

A diferència de les altres simfonies o del famós poema simfònic «Finlàndia», no utilitza el metall tan intensivament. El lirisme i l’ús limitat dels metalls evidencien l’inspiració en Txaikovski i Brahms.

S’estructura en els quatre moviments tradicionals: Andante ma non troppo – Allegro energico; Andante (ma non troppo lento); Scherzo; Finale: Allegro.

L’obra és grandiosa i romàntica, a pesar del seu ritme ràpid.

La Simfonia es caracteritza per l’ús de «solos» dels instruments de corda i els de vent de fusta. El primer moviment s’obre amb un llarg «solo» de clarinet, sobre redoble de timbals. Els següents moviments inclouen solos de violí, viola, violoncel.

El segon moviment lent comença amb un tema tràgic, que es desenvolupa en passatges llargs i furiosos, però acaba de forma calmada. El tercer moviment és ràpid, però no lleuger, sino ple de protestes.

En el moviment Finale, les cordes tornen al tema del primer moviment, en clau seriosa i emotiva. Acaba amb un fortíssimo de cordes i vent.

AUDITORI DE BARCELONA. QUINTETS DE CORDA. MOZART, BEETHOVEN, POULENC, BARBER

Quintets de vent de Barber, Mozart, Poulenc, Beethoven. Els varem sentir a casa. El concert de Solistes de l’Orquestra del Festival de Lucerna previst pel 16 Octubre 2019 es va cancel.lar per força major. Una manifestació als voltants de L’Auditori feia impossible garantir accessos i desenvolupament. L’ hem sentit a casa aquest cap de setmana.

S. BARBER: Summer Music. Op. 31

La rapsòdica i lànguida Summer Music, és única obra per a formació de vent del nord-americà Samuel Barber. Va ser estrenada el 1956.

Summer Music dóna oportunitats de lluïment a cada un dels cinc instruments de vent: flauta, oboè, fagot, clarinet i trompa.  El Quintet té un sol moviment. Passa per moments lirics i lents i d’ altres enèrgics i contrapuntístics. 

Comença “lent i indolent” amb reminiscències de blues, inspirat en Gershwin. Segueix amb moments més durs i dissonants, que recorden  Stravinsky. Torna després l’ ambient “blues” del començament. 


MOZART: Quintet per a Piano i Vent en Mi Bemoll Major. K. 452

MOZART va escriure el seu El Quintet per a Piano i Vent el  1784. Està escrit per un Quintet de piano, oboè, clarinet, trompa i fagot. Té tres moviments: Largo – Allegro moderato; Larghetto; Allegretto.

El primer moviment és un diàleg entre els instruments: els temes passen d’un a l’ altre. Habitualment el piano introdueix el tema.

El segon moviment és característic dels segons moviments de Mozart: suau i lleuger.

El tercer moviment té la forma de molts últims moviments dels concerts per a piano de Mozart. 

POULENC: Sextet per a Piano i Vent. Op. 100

El Sextet per a Quintet de Vent (flauta, oboè, clarinet, fagot i trompa) i Piano de Francis Poulenc és una de les seves obres més populars. Està plena d’humor i, al temps, d’ emotivitat.  Va ser escrita el 1932 i revissada el 1939. 

L’ obra té tres moviments: Allegro vivace; Divertimento: Andantino; Finale: Prestissimo.

El primer moviment comença amb escales ascendents de tots els instruments. Segueix amb una enèrgica secció inspirada en música de jazz i segueix amb ritmes de blues protagonitzats pel fagot. 

El segon moviment, d’ inspiració clàssica, és una paròdia del moviments lents mozartians.

El final comença amb música d’ estil d’ Offenbah. Té influències de jazz i ragtime. Acaba en música inspirada en Ravel. 

BEETHOVEN: Quintet per a Piano i Vent en Mi Bemoll Major. Op. 16

El jove Beethoven va inspirar-se en el Quintet de Mozart. Copià la instrumentació, la tonalitat (MI Bemoll Major) i el disseny formal; i el paper gairebé solista del piano. 

El Quintet per a Piano i Vent (oboè, clarinet, trompa, fagot) va ser composat per Beethoven l’any 1796. 

Els tres moviments són: Grave – Allegro ma non troppo; Andante cantabile; Rondo: Allegro ma non troppo.

El Quintet va ser estrenat el 1797 a Viena pel famós Quartet Schuppanzigh, que va estrenar moltes obres de Beethoven, i el mateix compositor al piano. Beethoven va começar la seva carrera i la seva fama com un gran pianista.

Les obres de joventut de Beethoven ja mostren el seu estil abrupte i nerviós, que supera el classicisme de Haydn i Mozart. Beethoven planteja la obra com un repte al Quintet de Mozart. 

El Quintet comença amb una lenta introducció clàssica, trencada per les intervencions solistes del piano.  El segon moviment, andante, d’ inspiració neoclàssica, mostra els novedosos sentiments romàntics de Beethoven. El final, especialment ràpid, té alguna cosa d’ opera buffa.