28 Gener 2023. Auditori de Barcelona. Orquestra Barcelona OBC, Bertrand Chamayou, piano, Vlad Stanculeasa, violí, Charles Archambault, violoncel, Marta Mathéu, soprano, Anna Alàs, mezzosoprano, Cor de noies de l’Orfeó Català, Ludovic Morlot, direcció.
Peces per a orquestra i veus o instruments solistes, franceses i espanyoles del canvi del S XIX al SXX. Debussy, Saint-Saëns, Falla i Ravel.
CLAUDE DEBUSSY. LA DAMOISELLE ELUE
Claude Debussy va compondre La Damoiselle élue, L. 62, el 1888 i la va revisar el 1902. És una cantata per a soprano, cor infantil, cor femení i orquestra. Debussy es va basar en un poema del pintor prerrafaelita i poeta anglès Dante Gabriel Rossetti.
Debussy estava interessat en el simbolisme i es va inspirar en poesies contemporànies, per vàries de les seves obres, com el Preludi de la Tarda d’un Faune de Mallarmé o els Cinc Poemes de Baudelaire. En aquells anys, va llegir un llibre de poetes modernes britànics i havia vist il·lustracions prerafaelites centrades en «un nou tipus de bellesa femenina».
«The Blessed Damozel», un dels més coneguts poemes de Rossetti, està inspirat en “El Corb” d’ Edgard Allan Poe: un amant es lamenta sobre la mort de la seva amada. En canvi, el poema de Rossetti representa la situació contrària: la “damozel” observa el seu amant des del cel i descriu el seu desig de retrobar-se allà. Rossetti va pintar un dels seus quadres més coneguts, en base al seu poema.
Dos temes prerrafaelites i wagnerians, desig i mort, es troben a La Demoiselle élue, escrita per Debussy en la seva època wagneriana, recollint l’atmosfera evocadora de la poesia.
La cantata comença amb un preludi orquestral. El cor i un narrador preparen l’ entrada de la “damozel”, que protagonitza la resta de la peça: un monóleg rapsódic, amb un final compartir pel narrador i el cor.
Tres “leitmotiv” es troben ja al preludi i es repeteixen a tota l’obra. Son l’Encant, l’ Esperança i el Desig.
CAMILLE SAINT SAËNS. LA MUSE ET LE POÊTE
Camille Saint-Saëns va escriure La muse et le poète en Mi m, Op. 132, el 1910, en memòria d’una amiga, en un moment de gran reconeixement de la seva obra.
La obra és un Duo Concertante per a violí, violoncel i orquestra. A pesar del titol, no és música programàtica. Encara que el violí rapsòdic actua com la musa i el violoncel com el poeta, i aquella va atraient al seu amant cap al cel.
La muse et le poète recull l’estil líric i refinat de Camille Saint-Saëns, en una peça molt fluida, que dota els solistes d’una gran llibertat expressiva.
MANUEL DE FALLA. NOCHES EN LOS JARDINES DE ESPAÑA
Manuel de Falla va escriure Noches en los Jardines de España entre 1909 i 1915.
Són tres peces per a piano i orquestra, plenes d’imatges plàstiques, basades en una Granada somiada, que aleshores Falla no coneixia.
Falla es va inspirar en les pintures dels Jardins d’Espanya de Santiago Rusiñol per la seva partitura. La naturalesa ordenada per l’ésser humà; i al fons, la visió salvatge d’aquesta naturalesa. Amb una atmosfera d’intimitat i misteri.
Segons molts, Noches en los jardines de España és l’obra més brillant de la maduresa de Manuel de Falla, època tambè de Siete canciones populares españolas o El amor brujo. Són obres on Falla sublima la música popular, el folklore.
L’obra té tres parts i descriu 3 jardins: En el Generalife, que pertany a l’Alhambra; Danza lejana, un jardí no identificat; i En los jardines de la Sierra de Córdoba, que representa una festa gitana del Corpus.
MAURICE RAVEL. CONCERT PER A PIANO PER A LA MÀ ESQUERRA
Maurice Ravel va escriure el Concert per a piano per a la mà esquerra els anys 1929 i 1930, per al pianista Paul Wittgenstein, que havia perdut el braç dret a la Primera Guerra Mundial.
El Concert té un sol moviment. Presenta dos temes oposats, que varien continuament.
Ravel es va inspirar en els estudis per a la ma esquerra de Saint-Saëns i el Segon Concert per a Piano i Orquestra de Liszt, que admirava. També va introduir tocs de jazz a la segona part: la percussió juga un paper fonamental.
El concert comença amb una atmosfera lúgubre. Comença l’ orquestra amb un pianissimo, que creix fins a un fortísimo, cedint el protagonisme a vioncelos, contrabaixos i contrafagot.
El piano domina la segona part, molt virtuosística, variant entre fortes i pianos, pujades i baixades. L’ orquestra apareix, per continuar el joc de crescendo i decrescendo, i el piano dialogant amb l’ orquestra, especialment al vent.
BLOG DE SANTIAGO NADAL 